El laberint no semblava massa amenaçant: aquella verdor s’escolava per tots els sentits i no sols veia verd sinó que l’ensumava i el sentia. Caminà amb certa tranquil·litat resseguint el camí. Era veritat que a cada revolt li entrava un dubte en forma de mareig i s’havia d’acotar un poc, amb el cap més avall del cor i alenar pausadament tres cops. Però es reicorporava aviat i podia seguir el camí que se li obria davant ple de revolts i sorpreses amb certa calma. No se li passava pel cap que es pogués perdre. La seva por era patir. Patir la solitud d’un laberint silenciós.
Quan va arribar a l’estany dels nenúfars sense flor tenia la sensació de no haver-se endinsat massa dins el laberint, però mirà l’hora del seu rellotge de manetes brillants i l’esfera l’indicà que gairebé havien passat vuit hores. No s’ho podia creure. Semblava que aquell lloc et feia perdre el temps sense ser-ne conscient. Això també l’atemorí.
Un parell de revolts i marejos després arribà a un mar de verd vaporós. Les ranes croaven sota les fines herbes. Les cercà, però no va haver manera de trobar-les. Ni ranes ni prínceps...però, ai, que es trobà en una placeta amb tres escultures formant un triangle: un àngel, un nen i una dona que semblava una bruixa. Es col·locà just al mig i començà a girar com un dervish fins que les tres figures semblaven abraçar-se.
.JPG)
