Vida

FINAL DE TRAJECTE

2011-08-01T04:02:00.000-07:00

I va continuar dormint fins que els rellotges deixaren de funcionar. I va continuar creant una vida dins els somnis, lluny de les mirades que fins llavors l'havien alimentat. I va fer la passa...

Gràcies...

EL LABERINT

2011-07-31T12:54:00.000-07:00

El laberint no semblava massa amenaçant: aquella verdor s’escolava per tots els sentits i no sols veia verd sinó que l’ensumava i el sentia. Caminà amb certa tranquil·litat resseguint el camí. Era veritat que a cada revolt li entrava un dubte en forma de mareig i s’havia d’acotar un poc, amb el cap més avall del cor i alenar pausadament tres cops. Però es reicorporava aviat i podia seguir el camí que se li obria davant ple de revolts i sorpreses amb certa calma. No se li passava pel cap que es pogués perdre. La seva por era patir. Patir la solitud d’un laberint silenciós.

Quan va arribar a l’estany dels nenúfars sense flor tenia la sensació de no haver-se endinsat massa dins el laberint, però mirà l’hora del seu rellotge de manetes brillants i l’esfera l’indicà que gairebé havien passat vuit hores. No s’ho podia creure. Semblava que aquell lloc et feia perdre el temps sense ser-ne conscient. Això també l’atemorí.

Un parell de revolts i marejos després arribà a un mar de verd vaporós. Les ranes croaven sota les fines herbes. Les cercà, però no va haver manera de trobar-les. Ni ranes ni prínceps...però, ai, que es trobà en una placeta amb tres escultures formant un triangle: un àngel, un nen i una dona que semblava una bruixa. Es col·locà just al mig i començà a girar com un dervish fins que les tres figures semblaven abraçar-se.

Caigué al terra i veié, amb els ulls mig clucs, que el cel ja començava a enfosquir-se. No volia veure-les, li feien por, li produïen dolor, aquelles tres figures tan fredes. Així que un cop que la terra deixà de moure’s, es descordà la jaqueta de llana de la cintura, se la posà, sempre amb els ulls clucs, imaginant que eren uns braços càlids que la havien de sostendre tota la nit i s’adormí al mig del triangle, confiant que despertaria l’endemà fora del laberint.

HABIBI

2011-07-31T02:14:00.000-07:00

My Love, My Love

What has befallen you?

Who saw you and grieved for you,

You who are righteous?

My Love, what is the sin of our times and our children?

These wounds have no cure.

STEVE MCCURRY

2011-07-29T01:44:00.001-07:00

L'americà Steve McCurry es va fer mundialment conegut gràcies a aquesta foto, portada del Nacional Geografic, una foto que sense desmeréixer la seva potència i expressivitat és, per a mi i curiosament, de les més fluixes de la seva obra.

A l'exposició que ara es troba al Casal Solleric de Palma fins el 4 de setembre, hi ha belleses i realitats corprenents com aquestes...

No deixeu de veure les imatges capturades per aquest home. Són una explosió de colors i emocions, un viatge exòtic per indrets i rostres espectaculars.

LA DONACIÓ

2011-07-28T11:48:00.000-07:00

Avui m'han fet un grapat de regals. Un d'ells aquesta cita de Satyananda: "La aceptació és igual a transformació; la resistència significa permanència".

Ha estat com veure la meva vida enfocada amb la lent d'una lupa de molts d'augments, com aquella que feia servir el meu padrí Miquel per llegir "Caballo de Troya" als noranta-cinc anys d'edat.

Ho he vist tot més gran. Com a mínim, ho he vist.

BONES PRÀCTIQUES

2011-07-27T13:48:00.000-07:00

A vegades, les coses són més fàcils del que pareixen...

VIATGES

2011-07-27T00:45:00.000-07:00

La pista plena de columnes il·luminades, petits fars que semblaven sostendre el cel de plom i que guiaven als viatgers per a no xocar. Una màquina voladora farcida de peregrins cada minut, viatges amb torn i retorn. I el cel retxat de rastres constants.

Jo mirava, empetitida, em posava sota les butzes dels avions i feia fotos com a boja, volent copsar una variació invariable, volent entendre l'essència del viatge, renegant de tantes visites i de tanta mobilitat.

Sé que una mirada tràgica només empitjora el camí, fa els sotracs més profunds, el fred més gelat, el silenci més pesat, els conflictes més punyents. Però no arrib a trobar l'entrellat a tot plegat, el click que obri la meva ment i la mantengui oberta.

Fa una estona somniava que li deia a algú: "acabam ja, són les 7:10". Ell s'ha aixecat per partir en el somni. I en la vida, el despertador ha sonat. Eren les 7:10h.

Plou. Una tempesta d'aquestes d'estiu, amb trons esquerps que esgarrifen i agraden alhora. Les cogombreres ho han agrait i les flors de la Ipo s'han xopat fins que han quedat com un paperet fúcsia banyat entre les fulles.

Avui es decideix el meu destí laboral immediat. No estic nerviosa. La feina ja està feta. El meu passat és el que és. Contemplaré l'avió aterrant. Esper que sigui la meva pista.

IMATGES DEL PASSAT

2011-07-26T02:41:00.000-07:00

Ja era una nina grassoneta amb quatre anyets. I tímida. I sensible. La mare li tallava el cabell molt curt per no haver d'enredar-se a pentinar-la. Això no li agradava. Perquè semblava la Heidi i ella no volia patir tant com aquell dibuix animat. La mare, també, li teixia jaquetetes amb llana de colors i li deixava portar jerseis vermells. Això sí li agradava.

La Abuela Maria era alta i plàcida. Tot i enllaçar-se les mans per fer-se la foto, no recordava una relació especialment propera amb ella. Era tranquil·la, era bona, sense complicacions. Això sí ho recorda. I això sí li agradava.

La font des Pèlag en el terme de Llucmajor era aprop d'una caseta que tenien els pares per anar a passar el cap de setmana. D'aquell lloc recorda els aglaners, el "castell" en runes rere el rierol, els borinos negres, el garrover i l'hamaca a sota d'on sempre quèia, els jocs cruels del germà que sempre la feia patir, l'amo en Gori amb l'ase, l'emparrat de vinya on s'imaginava contes, les "boques de lobo", la paella menjada amb forqueta de plàstic, els jocs d'indis i vaquers i aquell home alt i lleig, de maneres afeminades, de qui ha oblidat el nom i que sempre li feia riure i la tractava amb una amorositat extraordinària.

Trenta i tres anys després, la font continua al mateix lloc i, fins i tot, raja més que llavors. Els arbres no semblen tan grans, però les seves soques conserven les mateixes ferides de sempre: inicials d'enamorats, d'èssers que no saben passar pels llocs sense deixar-hi emprenta. L'Abuela Maria ja no hi és. Tampoc la nina grassoneta de quatre anys amb el cabell tallat com un dibuix animat i les galtes plenes de timideses. La sensibilitat, sí. També la melangia.

FINAL

2011-07-25T05:00:00.000-07:00

Quan no es mira cap a la mateixa direcció, el final s'apropa...

ALCANADA I FORMENTOR

2011-07-23T13:34:00.000-07:00

Dia tapat, però paisatges igualment bells, la mar com una piscina calma, encara que gris, hores tranquil·les i amables, chai i cireres, anglès amb llengua de drap, alegria infantil, una cadira de rodes, mirades noves, comunicació amb els ulls i les mans, cert fred i...

enyor, sempre enyor...

MONSTRES

2011-07-23T00:53:00.000-07:00

Els seus monstres tenien, en realitat, un aspecte amable. De fet, la seva monstruositat es trobava sols en la mesura que prenien. Sols això els convertia en monstres: la por natural, útil per protegir-se creixia i creixia fins arribar a tenir l'alçada d'un gratacels; el dubte s'inflava fins a quadruplicar el seu tamany natural; la melangia passava ràpidament a tristor desmesurant-se davant qualsevol neguit; i la solitud, ai, la solitud, era un castell inflable de monstres gegantins.

CREENCES

2011-07-22T01:40:00.000-07:00

Ahir vaig menjar conill sense saber que era conill. I em va agradar...perquè no sabia que era conill.

VACANCES DE L'ÀNIMA

2011-07-21T04:32:00.000-07:00

Durant les vacances de l'ànima, no queda altra que deixar les contradiccions rostint-se al sol, sempre amb un factor de protecció solar superior a 50 -són delicades com pell de nadó- i alimentar les il·lusions amb batuts de banana ben fresquets o, si escau, una bona cerveseta gelada.

Toca, durant les vacances de l'ànima, no escoltar cap música que pugui provocar el plor o l'enyor, és a dir, res com el que ara escoltam. Millor enxufar-se un CD gravat amb calypsos i, per suposat, no llegir ni poesia ni llibres de filosofia o assaig.

És bo fer un poc d'exercici físic, millor jocs competitius que no et deixin sol per pensar. Res de bucòliques passejades en bicicleta: tothom sap que "quien mueve las piernas mueve el corazón" i durant les vacances de l'ànima no és recomanable remoure el cor, que es corr el risc de llançar-ho tot al fems i fer alguna bogeria de conseqüències doloroses.

El cartellet de "D0n't Disturb" s'ha de dur permanentment penjat al coll, no tant perquè els altres puguin molestar, sinó per evitar que nosaltres mateixos tornem per les bardisses cap a paranys perillosos i poc festius.

Desconnectar el telèfon, bàsic. Connexió a Internet, la justa per respirar.

Durant les vacances de l'ànima s'ha de fer una profunda cura de son, una neteja de colon, una purificació d'intencions i descansar, descansar molt, descansar-nos, deixar d'esperar.

BLANC SOBRE ROIG O ROIG SOBRE BLANC?

2011-07-20T09:07:00.000-07:00

Hi ha dies que la seva blancor s'estira sobre el roig de les seva carn, dies en que ell és tot terra, passió en erupció i ella llum, carícies blanques que sols volen restar amoroses sobre la pell.

Hi ha dies que la seva encarnada ànima s'amaga dins els seus plecs blancs i purs, dies en que ella és tota energia i bellesa i ell pensament transparent, raig de llum, que sols vol repossar tranquil dins les mans d'ella.

Blanc sobre roig i roig sobre blanc, segons el dia...però s'entenen bé. I el patiment que hi ha -sí que hi és, sí- no és més que la puntada del fil que dibuixa les flors sobre els seus colors.

Si aquest patiment desaparegués, res aprendrien potser i cap dibuix concret i cert sorgiria dels seus colors contrastats.

És veritat que amor no és patiment, però també és veritat que el patiment mai ha de ser un motiu fàcil perquè l'amor mori. Potser sigui la prova per demostrar que l'amor és arrelat i ferm. O potser no hagi cap prova i simplement sigui amor, a pesar del patiment.

EL CARRER BLANQUERNA

2011-07-19T23:38:00.000-07:00

El Carrer Blanquerna és un carrer de Palma, que es peatonitza i despeatonitza a cops de canvi de Govern.

No visc a Palma, però si hi visqués voldria fer-ho a un carrer com aquest, un espai sense cotxes, un petit barri concentrat en una sola via.

Així que vull contribuir a fer difusió d'aquesta nova lluita...

ENYORS APOCALÍPTICS

2011-07-19T08:49:00.000-07:00

I al principi la llum va entrar dins la foscor i el caos va començar a fer-se invisible, petit petit com una falera nerviosa. De tant en tant, es mostrava, feia un vol inquiet envers les coses il·luminades, però no molestava gaire. La majoria de les vegades s'hi cremava.

Aquell temps era ple de descobriments: la vegetació creixia, els líquids es topaven i es formava el mar i l'horitzó, les flors enlairaven les seves flaires, els animals començaven a fer les primeres passes.

Ells, despullats, gaudien d'aprendre plegats i, sense amollar-se la mà, visitaven tots els indrets, els de fora i els dels seus cossos lliures, el goig i el perill, l'accident i la joia.

Un dia, sense saber com havia passat, es trobaren físicament separats. Ella recollia copinyes en la platja d'arena més blanca que havia vist i ell recollia ous de gavina en els penya-segats. Pasaren hores així i quan ell tornà el vespre amb el nou aliment li va dir:

- No saps com t'enyor...

Era el primer cop que enyoraven, però no van haver d'explicar-se res perquè havia estat un sentiment tan fort i punyent que semblava que mai l'havien d'oblidar.

Aviat s'adonaren que allò era inevitable, fins i tot, plaenter, sempre que al final del dia un dels dos pogués exclamar allò de "no saps com t'enyor...".

Passat un temps, però, ell va dir "enyor els nostres moments junts". La frase se li clavà al pit com la picada de la serp. Era hivern i no s'esperava quelcom així. Però va callar, sense saber que allò era el principi de la fi.

El dia que ell va dir "enyor la sensació que tinc quan estam junts" la muntanya dormida de l'illa va treure foc dels budells i l'infern i el caos tornaren a envair-ho tot. Ella sabia que després només vindria silenci, que ja no hauria enyor, que res tindria sentit i que la foscor hauria guanyat a la llum.

LLEUGERES

2011-07-18T08:25:00.000-07:00

Lleugeres, les il·lusions passen o no, resten o no, arrelen o no. Lleugeres dansen al buf del vent desitjant l'escalfor del sol per a madurar. Lleugeres, les miro i em semblen ombres -ai, les ombres, darrerament...-, però estan, així, més definides que mai. I em semblen tan belles...

Lleugeres, com el bes, com les paraules, com els instants compartits. Lleugeres...quin dolç pes.

PLENA DE TARDOR

2011-07-17T01:54:00.000-07:00

L'aigua del Port de Pollença era ple de tardor. Semblava un somni, atès que és juliol i tot el passeig està poblat de pins. El sol deixava guspires de llum sobre la superfície ondulant i donava una sensació de frescor equívoca: l'aigua era teba. Vaig endinsar-me un poc i un banc d'algues m'aturà el camí. Semblava clar que aquella mar no em volia acollir ahir...

Avui he tacat de sang el matí. Semblava un malson, atès que vull ser mare. Per què ningú vol néixer de mi? Sembla clar que la meva mar no vol acollir cap vida...

AMB EL SOL DINTRE

2011-07-15T12:09:00.000-07:00

Dins el cos duen concentrada l'energia dels seus vint-i-dos anys, que li surt per la boca en forma de rialla, de manera repetida i constant. Qualsevol imatge, qualsevol paraula, provoca una riallota fresca, que salta com un resort des dels budells.

Els dos venen d'Estats Units, un viatge de gairebé 13 hores que a mi m'hagués deixat més planxada que un llençol. Però ells no saben fer altra cosa que riure, sobretot el d'origen xinés, redonet com una lluna plena...

M'he sentit tan vella...Sí, perdem la il·lusió encara que no volguem. Potser facem esforços perquè no es noti, ens intentam convéncer de que no és per tant, però això és tornar-se vell: que el riure constant i espontani no ens il·lumini l'interior, involuntariament, cada 30 segons...

LA DONA I LA GAVINA

2011-07-15T00:33:00.000-07:00

Tota dona com cal porta al darrera una gavina, com una prolongació de la seva ombra. No s’adona que hi és perquè és difícil mirar cap enrrere quan el vent empeny cap a l’horitzó, però la gavina la vigila, l’alimenta amb peixets argentats que va pescant entre les ones i la impulsa amb el seu batre d’ales blanques cap a noves terres.

GAVINA EN OMBRA

2011-07-14T08:17:00.000-07:00

Jo avui no tinc paraules. Les poses tu?

GREEN GRASS

2011-07-12T09:28:00.000-07:00

És que la veu de Tom Waits em fa por...

L'olor de la gespa, mmmmmmmmmm, i tanta calor i el brunzir de les abelles i aigua salada dins piscina dolça i nins amb llengües de drap i unes mans amables i un risotto excel·lent i l'estiu aferradís convertit en quatre gotes insultants, i l'aire gelatinós i el solet a casa i la pedra amb el cor que t'he fet i el silenci, que no t'oblit tanmateix, i bones notícies des d'Ucrània i les cireres i l'abraçada sense dents de na Houda i l'olor de la gespa, mmmmmmmmmmmm.

ENFADADA, TRISTA, ABATUDA...

2011-07-11T05:32:00.000-07:00

"El temps ho cura tot"...

"També una copeta de vi", va dir, amb coneixement de causa...

CARICATURITZANT

2011-07-10T11:31:00.000-07:00

Caricaturitzant diria que els ulls se m'han fet grans com dos melons i he deixat que la brillantor antiga s'apagui com una espelmeta dels xinos. Els llavis, com dos botifarrons, s'han fet un horitzó mut i les orelles, d'una mesura normal, s'han anat estirant en l'intent de captar alguna notícia. Els cabells ja són com un núvol de formes canviants i tant hi podem veure el pelatge d'un xotet, com el plomatge d'un àliga. El cos és gran, però res comparable a la mesura del cap i a la dimensió del pit. I vaig arrosegant braços i cames, com cadenes de fantasma. Al dibuixant se li ha oblidat pintar-me l'ombra, i es veu clarament que alguna cosa falla.

Caricaturitzant diria que t'han fet els ulls tan petits que ja no ets res més que un parell d'estrelles. Perquè mira que busco i no veig boca, ni orelles, ni cabells, ni cos, ni cames, ni braços, ni cor, sols aquets dos puntets lluminosos però fondos com un pou dins la immensitat de l'absència, tot ombra.

DOCTOR

2011-07-09T01:26:00.000-07:00

- I a vostè què li passa? -va preguntar el doctor.

- Que no ho veu? Tinc el cor per defora...I a sobre un bocí d'ànima se ha transformat en llibre obert i el duc enganxat sota el cor perquè tothom ho vegi...

- Ei, això no és massa higiènic, no...corr el perill de patir una greu infecció...i des de quan li passa?

- Des de sempre, Doctor, però abans ningú s'hi fixava. Ara, però, volen posar preu a aquest fenòmen i em deixen penyores, com si fos fàcil comprar-me cor i ànima. Sí, els tinc exposats, però no els vendré...Miri, miri, ara mateix, la seva secretària m'ha deixat una moneda de 50 cèntims. La pobre volia resistir-se a fer-ho, sabia que no estava bé, però no s'ha pogut reprimir. Doctor, estic cansada. vull que m'operi i em deixi el cor ben amagadet sota la pell del pit, i l'ànima...bé, no sé quin és el lloc de l'ànima, però que no es vegi tant, per favor...

- Això que em demana és molt perillós. Podria morir en la intervenció...però també és cert que així no pot sobreviure...per cert, li fa res si li don 5 eurets? és que no ho puc evitar tampoc. Aquest cor i aquesta ànima fan comprera...

-Però Doctor!!, sigui més subtil, home...

- Una besada doncs? un poquet d'amor? un record de companyia? un grapat de confidències? una estona compartida amb les mans entrellaçades veient una posta de sol? un parell de "t'estim"? Dóna, és que així no pot anar vostè per la vida, ens obliga a posar preu...

-Faci'm l'operació, Doctor, assumeixo el risc...

-Primer he d'estudiar el fenòmen, no sigui cosa que el cor torni botar cap a fora quan menys ho esperem. Ara, prengui's aquestes píndoles d'oblit, una cada matí amb el berenar, faci una cura de son, es relaxi i sigui forta amb els símptomes...ara, la meva secretària li donarà hora per a una analítica.

I el Doctor li donà un llarg bes als llavis, incapaç de resistir-se...

COM UNA ESTRELLA FUGAÇ

2011-07-08T00:38:00.000-07:00

I, com una estrella fugaç, també tu vas córrer ahir enfora de nosaltres. No sé què t'he fet perquè tinguis aquestes reaccions, i més en un moment tan íntim com el d'ahir. No et puc entendre, no puc...i el que és pitjor: no ho puc acceptar.

Crec que ahir em vaig doldre de dues morts. I ja no tinc res més a dir...

LA LLUNA I LA NEGROR

2011-07-07T08:10:00.000-07:00

Sota la lluna, tremolava, i es feia petita i pensava. Sota la lluna, enyorava, i es feia gran i reflexionava. Sota aquesta lluna, dies passats, s'enamorava de la vida i d'algunes persones i restava en silenci abastint la immensa negror.

Què era més gran, la negror o la lluna? Sens dubte, la negror. Però què brillava més, la negror o la lluna? Sens dubte la lluna...

SEMPRE TU

2011-07-06T10:00:00.000-07:00

Petita, no ha pogut ser. Aferrada a la vida amb tota la teva energia, fins que no has pogut més. Marxes amb 27 anys, et converteixes en àngel i deixes de patir.

Mai oblidaré que fa unes setmanes em feres un regal preciós: veure'm des de lluny quan et passejaven vora mar, cridar-me, parlar-me com vas poder, besar-me i donar-me el teu millor somrís.

Diu ta mare que somreies mentre parties. I jo la crec.

Descansa un poc ara, tronca! I després torna...perquè tornaràs, tu tornaràs. Transformada en un o una altra, però tornaràs. Sempre tu. Perquè eres vida pura.

COSES QUE HI HA...

2011-07-05T04:28:00.000-07:00

Coses que hi ha a l'altra banda del riu...però poques paraules que em donin consol, paraules asèptiques, terapèutiques, ge - la - des...

Si t'hagués conegut abans... potser mai, mai, m'haguéssis mirat als ulls?

Quina por necessitar...

UN CLÀSSIC

2011-07-04T08:59:00.001-07:00

La meva tàctica és

mirar-te,

aprendre com ets,

estimar-te com ets

La meva tàctica és

parlar-te

i escoltar-te,

construir amb paraules

un pont indestructible.

La meva tàctica és

restar en el teu record

no sé com

ni sé amb quin pretext

però restar dins teu.

(Mario Benedetti)

L'ESPERA

2011-07-03T04:10:00.000-07:00

L'he esperat durant molt de temps. Vaig sembrar la llavor desconfiant de la meva habilitat per fer créixer res, però sense oblidar-me de cuidar-la amb amorositat. El que vaig començar a veure m'agradava: una imatge neta i polida, forta i vital. La meva esperança secreta era que les arrels també aferrassin amb força, que el fons fos tan bell com la forma...

...passà el temps...i jo esperava...

...i...

...el primer rave ja és aquí! (qui diu rave diu...)

No és com esperava. Mirau-lo, tan llarg, tan rar -"no digo diferente, digo raro"-, desafiant les meves creences...

Què faig ara? Me'l menjo?

RETORN A L'ARA

2011-07-02T09:27:00.000-07:00

Posar tots els rellotges d’hora canviant-los les piles –no sé per què s’aturaren tres quan tu marxares i no sé per què no vaig voler posar-los en marxa-, fer els banys nets, encendre dos encens, omplir la sucrera de terrosos, treure la tetera de l’armari, perfumar els coixins del llit, preparar amb amorositat pollastre amb pastanagues i xampinyons i una ensalada de fruita, anar a comprar pa bo, depilar-me, ordenar els papers i els llibres, treure el Canesten de la sala i amagar-lo a la farmaciola, espolsar les miques de pa i galetes de la taula de la cuina, grenar la terrassa, dutxar-me i posar-me oli d’argan per tot el cos, pintar-me els llavis, guardar certs sentiments dins la capseta d’Egipte, guardar-los amorosament per no gastar-los ni oblidar-los, mirar la teva fotografia al Pajarito, besar-te els llavis en la pantalla, dir-te "fins aviat"... i obrir les mans per donar la benvinguda, així m’he preparat per rebre i retornar a l’ara.

L'ALTRA CARA DELS PLORS

2011-07-02T00:22:00.000-07:00

He cercat pel teu cos les fonts de l'alegria,

assedejat que en vaig, i més si em ve de tu.

He fet tots els camins, n'he obert que no existien

perseguint la delícia del mapa de ta pell.

Se m'han format clivells, amb tanta delectança,

i m'he sentit tot jo a punt d'esbucament,

però un aire tristoi m'entela un poc els vidres

i no em pertany del tot la llum que hi ha al carrer.

Serà cosa dels déus que un ocell de penombres

se'm posi al sentiment quan tu em fas exultar?

Tant si són ells com tu, seguiu fent-ho: m'agrada

saber que en ser feliç acabaré plorant.

(Miquel Àngel Riera, "El Pis de la Badia", VII)

POTSER ESTIMAR...

2011-07-01T08:39:00.000-07:00

Potser estimar sigui... ser capaç de veure en l’altre el que ningú més veu.

Rellegeixo totes les paraules que t’he dedicat. Tantes... Tan contradictòries de mes a mes. Feridores a vegades. Bellíssimes, algunes. Paraules meves i paraules d’altres. I silencis. També silencis.

Poc a poc, t’he anat regalant la meva vida i tu l’has acceptada i has entrat i aquí ets, assegut, esperant? o contemplant com la Vida fa les coses, les desbarata, les endreça, les torna a desbaratar...

De tan en tant, ens posam en moviment i omplim la capsa de records. Després aturam i tornam a començar el procés. I el temps passa. I estam junts i estam separats. I a vegades ets per a mi el tot i a vegades no hi ets. I el temps passa...

T’he anat descobrint a cops maldestres i d’amagat, bressolats pels dubtes. He trigat molt en poder dir-te t’estim, en creure-ho (l’altre dia vaig sentir dir que les besades aparegueren primer que les paraules -no sé com ho saben- en aquell temps en que érem més semblants a les monees i menys pareguts als animals salvatges), però el cert és que formes part de la meva vida, sí, tu, el que ara estàs llegint aquestes lletres.

Gràcies per ser-hi. Tingués paciència amb mi. Saps qui som perquè t’ho mostro. Saps que...t’estim i som aquí.

CREADORS

2011-06-30T22:40:00.000-07:00

Diuen que som petits Déus perquè som pensadors i creadors. Ahir vaig poder veure els retrats que una dotzena d'infants de quatre anys s'havien fet d'ells mateixos. Alguns sols eren un cap gros d'on sortien els braços i les cames; alguns tenien els cabells com a punt de referència; altres, els ulls grossos ocupaven tota la cara; n'havia de alts i de petits, de somrients i de boca tatxada...però tots, tots s'havien dibuixat les mans com a sols esplèndits i lluminosos.

L'ARA PLE DE LLUM

2011-06-29T16:15:00.000-07:00

Jo no sé si haurà tres dies d'obscuritat i un caos, jo no sé si haurà un nou ordre dins una nova dimensió, jo no ho sé ni m'importa.

El que sé és que fa una estona l'obscuritat de la nit s'il·luminava amb llums i colors i riures. El que sé és que els carrers feien olor de carn torrada i la música d'orquestra popular, sonava en la plaça sota les bombolles de sabó que feia un nin. El que sé és que la gent parlava, es tocava, menjava, ballava, reia, s'abraçava, recordava, somreia i tota aqueixa energia s'engolia l'obscuritat.

El que sé és que l'ara és ple de llum si saps buscar-lo.

AMOR A PASSA DE TORTUGA

2011-06-28T23:55:00.000-07:00

Amor és estimar-se sense que cap circumstància pugui variar el sentiment. Amor és estimar-se sense que les creences desharmonitzades l’esborrin. Amor és estimar-se quan el tocar-se pell a pell, provoqui invariablement una abraçada. Amor és estimar-se quan l’esperit vibra i parla. Amor és estimar-se sense deixar de creure’ns, sense que la paraula “t’estim” hagi d’explicar res.

Amor, estima de debò. Dins el lloc que et pertoca, que és el que és. No mesuris aquest lloc i estima'm i estima't i estima'l i estima'ns i estima'ls...

EL TEMPLE DE LES QUATRE COLUMNES

2011-06-28T03:49:00.000-07:00

Es va construir un petit temple al jardí, on anava a passar les darreres hores del dia. Allà, en silenci, feia un resum de la jornada per si el matí següent no hagués de despertar, poder anar-se’n conscient i en pau a un altre món.

El temple era senzill, un quadrat petit ple de coixins, que s’erigia sobre quatre columnes.

La primera columna era de vidre i dintre tenia petits làmpades en forma de cor que mantenia enceses tot el temps que hi era. L’anomenava la columna de l’emoció o del cor. I semblava tota de foc.

La segona columna estava folrada de seda suau color turquesa. S’hi abraçava una bona estona cada dia. Li deia la columna de les sensacions o de la pell. I semblava d’aigua.

La tercera columna estava gravada amb signes i lletres modernes i antigues i formes geomètriques en un horror vaqui impressionant. Li agradava passar els caps dels dits per les formes incises i crear-ne històries tàctils. Sempre li deia la columna del pensament o del cervell. Era de fusta.

La quarta columna estava folrada de plomes d’au. Era la columna del sentiment o de l’ànima. Era com un nigul dins l’aire.

Així, dia a dia, recolzat en aquelles quatre columnes, vivia una existència feliç i plena. Perquè l’equilibri es trobava en que no faltàs cap ni una d’aquelles columnes; sols així el temple de pau no s’ensorrava.

- I tu què fas per ser tan feliç? – li demanava tothom. No tens cap pena?

- Clar que en tinc – contestava -, però són més lleugeres quan saps que tens quatre columnes que et sostenen. No deixis passar ni un dia d’existència sense viure una emoció, sense sentir una sensació, sense entretenir-te amb un pensament i sense experimentar un sentiment. Aquest és el secret.

I amb el cor ple d’amor, l’abraçava ben fort, pell a pell, mentre pensava què meravellós era tenir aquella persona dins els seus braços. Només llavors l’ànima se li inundava d’agraïment i el petit temple, vibrant, s'il·luminava ple de pau.

LLEONS I BUFADORS

2011-06-27T11:16:00.000-07:00

Totes les fonts vertaderes tenen un lleó que les custòdia. Sol tenir cara d’enfadat, aquest Rei de la natura, però no és així, no hi està, sols té el rictus seriós que cal tenir davant les coses vertaderes. Perquè això que una font tregui veritat no és cap beneitura. El lleó es troba allà per atemorir als porucs i que ja no s’hi acostin. Però hi ha porucs inconscients que fan equilibris sobre els precipicis, per molt de lleons que trobin amb cara de pocs amics.

Hi ha veritats doloroses com punyals i hi ha dolors que semblen veritat i potser no ho són tant. Jo he begut d’ambdues fonts i m’he quedat sense paraules de cop. Sols el vent em bufava per la tràquea i musicava sons estranys que no podia controlar (un lloc on les absències formaven bufadors infinits poblats d'aus que cobrien els sostres...) .Carícies i llàgrimes i ombra de garrover i voyeaurs i comiats que no ho són però ho semblen i respirar-se i bufadors dins la gargamella avortant les paraules...

No importa...sé el que sent. I un dia ens entendrem...

MÉS RAIXA, DETALLS

2011-06-26T08:35:00.000-07:00

SOMRIURES SABOROSOS

2011-06-25T02:38:00.000-07:00

Enyor aquesta mena de somriures...

ESCRIT EN L'ARENA

2011-06-24T15:07:00.000-07:00

Escrit en l'arena que besa la mar, l'oracle dibuixa amb una ploma lleu el secret que tot d'una l'aigua ha d'esborrar.

No per això serà manco cert ni valuós.

Jo he pogut veure les lletres un instant i és quelcom que no he d'oblidar.

BANDERA ROJA

2011-06-24T09:29:00.000-07:00

Bandera roja, perill. Amaga't al darrera, ni ensumis sortir. La mar està revolta, diuen que et pot engolir. Bandera roja, tapa't, t'has de protegir...

OMBRA I LLUM

2011-06-23T13:18:00.000-07:00

Mitja nit plena de llum: la mare que fa 73 anys, el pare que m'ha dut figues flors, el germà i la cunyada, espitosos perquè demà, ben prest, comencen viatge cap a Portugal i els dos petits, que ja no ho són tant i que mengen i riuen i corren i ballen i criden i beuen i...molta llum. Mitja nit plena de llum i el teu sms que no falti, que m'estimes, que m'enyores, que aviat tornes, que demà complim 5 anys de la nostra segona etapa, que m'estimes cada dia més...i jo que bona nit, que descansis, que t'enyor, que...

Mitja nit plena d'ombres: se'n van prest que encara hi ha maletes a fer i que hi ha son i un camí llarg fins arribar a casa. I tot resta en silenci. I tu dorms. I tu no hi ets. I el cel negre negre, brodat d'ombres. I jo encenc una espelma amb olor a vainilla i em poso a escriure l'oració, amb cura, amb atenció, que no puc equivocar-me. I tinc fred aquí fora, però és on vull estar. I escolt els lladrucs dels cans, la remor de les fulles de l'arbre de davant ballades pel vent, els cotxes que passen i piten, una música llunyana i qualque coet.

Aquesta màgica nit, més que mai, sé que som ombra i sé que som llum i sé que som l'amor i sé que som l'enyor. Així començarà l'oració...

FLORS QUE ES DESFAN DINS LES DUNES

2011-06-22T23:28:00.000-07:00

Hi ha persones rompudes

Que van perdent els seus membres

Com si fossin fulles seques.

Li cauen els ulls,

Oberts com fruites madures,

Tronc avall.

Les mans que no toquen el que voldrien

Rellisquen com a plomes

Al vaivé de l’oratge,

Els peus que no caminen

Es queden al terra fets bocins

Que s’enduen les formigues.

Hi ha persones rompudes

Que es desfan com roses obertes

A punt de marcir.

Són belleses efímeres,

Són flors que es desfan dins les dunes.

CARTA D'AMOR DECIMONÒNIC

2011-06-21T12:59:00.000-07:00

Missenyor,

Aquí som, a prop de la font del jardí de les acàcies, escrivint aquestes lletres per a vós. No sé com us les faré arribar perquè no vull posar a la Roser en cap compromís més, però el cert és que no puc deixar d’explicar-vos com em batega el cor cada cop que us penso. Gairebé no menjo i no vull dormir perquè tinc por de parlar amb somnis i que es destapi el nostre amor. M’excuso dient que és aquesta calor humida la que em té malalta, però la meva malaltia sou vos, Missenyor. Des que no us he vist, l’aire em manca, les coses em cauen de les mans, les hores passen lentes i se m’escolen pels dits.

Volia fer confitura i l’he cremada. Volia brodar aquella natura morta amb rosa que véreu aquell horabaixa, ho recordau? I tan m’elogiareu, i m’he equivocat tants de pics que ho donat per impossible. Volia llegir aquell llibret de Baudelaire que em regalareu i em recomenàreu mantenir en secret, però quan he arribat al poema del moix –vine, bell moix, al meu pit amorós: retén les ungles de la teva pota. I deixa que m’enfonsi en els teus ulls bells, mescla d’àgata i metall. Mentre els meus dits pentinen suaument el teu cap i el teu llom elàstic. Mentre la meva mà de plaer s’embriaga al palpar el teu cos elèctric, a la meva senyora crec veure. La seva mirada, com la teva, amable bèstia, profunda i freda, fereix com el dard...- he recordat les vostres mans acariciant el meu pit i només he pogut rebentar a plorar. El jardiner m’ha sentit i s’ha atracat tot preocupat. Li he hagut de mentir. Li he dit que m’havia punxat amb una rosa i he entrat cap a la casa, lluny de la cuina, per plorar a gust.

Missenyor, no us puc oblidar, no puc renunciar a vós, i no puc escapar-me tampoc. Recordau que hi ha sobre la meva família la marca dels amors prohibits? No podria fer, de nou, al meu llinatge, el que els meus besavis van fer, traint les bones formes i la llei del Senyor. Si jo fugís amb vós, com m’heu demanat tantes vegades, cauria sobre mi una maledicció tan gran, que mai seríem feliços i els nostres fills, si els tinguéssim, pagarien per la nostra debilitat.

Jo us deman, però, que no m’abandoneu perquè acabaré follia d’amor. Sé que la meva petició sobrepassa les vostres intencions de bon cavaller, però l’emoció que ens embarga és massa poderosa per ofegar-la, ho sabeu. Tremolau quan passau la vostra mà forta sobre el meu coll. Tremolo jo quan sento el vostre alè a cau d’orella, les contades ocasions que hem pogut estar junts i sols.

Sabeu que el cor em batega desbocat, Missenyor, només si us penso i heu vist com em desfaig davant la vostra presència. Us necessito més a prop. Ni a vós us basta el ble de cabells que us vaig donar ni a mi em basta aquell bes llarg a la comissura dels llavis, el meu tresor, el meu anhel.

Us prego, Missenyor, trobeu un moment per a veure’m aviat. Us espero i us adoro.

Sempre vostra,

SOTA SET CLAUS

2011-06-20T12:10:00.000-07:00

Semblava una tenda de xinesos com qualsevol altra, però tot d’una que vaig veure aquell xinès prim com un suspir amb l’ungla del dit petit més llarga que la meva i els ulls verdosos, vaig saber que alguna cosa especial em passaria. La sensació és difícil d’explicar, però el mirava i veia un moix. Es movia entre les prestatgeries com un felí, res de passetes curtes ni cames encorbades. Semblava un moix elegant, habitat per un geni o un Déu egipci. Més sorpresa em vaig quedar quan em va començar a parlar amb un castellà gairebé perfecte.

- Señorita –em va dir-, tengo un perfume especial para usted.

Jo no cercava cap perfum. Havia entrar a comprar uns regals, traint la meva resistència natural a deixar-me els quartos en un lloc com aquell sense reflexionar què significava fer-ho, quin havia de ser el meu aleteig de papallona que desbaratàs alguna cosa a l’altra banda del món. Però és que érem a final de mes i gairebé no tenia ni per menjar. Estava esgotant les reserves de galera i rebost, pregant perquè m’ingressassin el 26, com havien fet alguns mesos i no dia 1 del mes entrant.

Estava donant voltes a tot això quan aquell xinès insistí, i m’oferí olorar un flasquet de color blau turquesa. L’essència que entrà dins el meu nas, em tirà cap enrere.

- Pero esto, esto –em vaig embarbollar- no huele bien.

No sabia dir ben bé què era aquella aroma. No era una olor coneguda, però el cert és que em provocava les ganes de fugir.

- Justo lo que necesita para alejar ese amor que la devora –em va dir.

Vaig sentir un calfred i ho vaig negar:

- No le entiendo. Yo no necesito esto.

Ell s’allunyà prestatgeria avall, movent el cul com si hi tingués una llarga cua de moix, sense insistir. No deixà de somriure’m durant tot el temps que em cobrà els regals.

Quan vaig arribar a casa, vaig comprovar que m’havia deixat el perfum dins la bossa.

- Serà capullo –vaig mormolar. I me’n vaig adonar que el que passava és que no volia allunyar-me de cap manera d’aquell amor devorador, que el tenia tan dintre que l’únic que podia fer era suspirar-lo, anhelar-lo, desitjar-lo, resistir-lo, adorar-lo, enyorar-lo, pensar-lo, somniar-lo, necessitar-lo, patir-lo, gaudir-lo, disfrassar-lo, estimar-lo, estimar-lo, estimar-lo, estimar-lo, estimar-lo, estimar-lo, estimar-lo... dia rere dia.

(He guardat el flasquet per si canvio d’opinió. Però l'he tancat sota set claus. No em deixeu)

19 DE JUNY, LA CONCENTRACIÓ

2011-06-19T12:24:00.000-07:00

Moltes persones alçant la veu...

...missatges ben clars...

...tothom indignat, també la lleona del Born...

...I mentre, els cignes nedaven...

...les sargantanes s'estimaven...

i els polítics...què feien els polítics??

IMATGES DE DISSABTE

2011-06-18T14:43:00.000-07:00

Un...

...dos...

...tres...

la bellesa!

LA ILLETA DE LES FALZIES

2011-06-17T17:00:00.000-07:00

Hi havia més falzies que niguls quan arribava l'estiu, a aquella vella illeta. Voltaven l'esglèsia i cantaven, volaven a ras de terra i, veloces, pujaven fins coronar el temple. Arribaven a la mar i, un altre pic, cap enrrere. I jo no em cansava de mirar-les. Sonaven a infantesa, a capvespres asseguda al portaló verd de la cuina mirant-les passar i esperant a que el pare tornàs de fer feina.

El jardí de ca sa Padrina és ara una selva. Du 30 anys d'abandonament a sobre, du a sobre la maledicció d'haver traït una promesa. Però la palmera continua dins la seva verticalitat i s'enfronta al temple i li diu "jo arribaré al final del cel abans que tu". I ho farà. Bona era la palmera assassina de moixos.

L'heura s'ha secat. La bruixa Esperança, la de l'ull blanc, ja ha mort. La senyora Carmen és molt major. I ja no hi ha moixos ni cadàvers de moixos perquè a la fàbrica de cartró, el seu centre d'operacions, l'han demolida.

Tot ha canviat. Jo ja no tinc 6 anys. Els carrers no conserven les meves caigudes intentant aprendre a colcar en bicicleta, ni les meves timideses, ni les corregudes de ca sa Padrina a casa sense treure la mà de la paret que em feia de guia per no perdre el camí, ni les incursions al Bar Can Punta per comprar un polo de taronja, aquella cova plena de pescadors i fum, ni el serradís de madó Rita escombrant l'església.

Avui he sopat a la casa on va néixer la meva mare i on va morir la meva besàvia, dues Margalides, que no compartiren espai ni temps per un mes de diferència. He provat de trobar-les en les parets reformades. Però el cert és que no he sentit res especial. El ca Nash em mirava amb ulls oliosos, de persona sàbia, i jo l'acariciava per inèrcia, però també amb ganes.

No havia res d'aquells temps passats, poca cosa en mi d'aquell temps passat. Sols les falzies.

LA INDIGNACIÓ CONTINUA...

2011-06-16T12:49:00.000-07:00

Dins aquesta gàbia hi ha un cervell...

DINS EL MAR

2011-06-15T11:52:00.000-07:00

"La vostra raó i la vostra passió són el timó i la vela de la vostra ànima navegant. Si les vostres veles o el vostre timó es rompen, sols podeu navegar a la deriva o romandre immòvils al mig de la mar. Perquè la raó, si per ella sola regna, restringeix tot impuls; i la passió, abandonada a ella mateixa, és un foc que crema fins a la seva pròpia destrucció. Per tant, que la vostra ànima elevi la vostra raó a l'alçada de la vostra passió, i així aquesta darrera podrà cantar; i que dirigeixi la vostra passió per a que ella pugi viure una resurrecció quotidiana i, com el fènix, reneixi de les seves pròpies cendres"

("El profeta", Gibran Khalil Gibran )

SI NO CREC EN TU

2011-06-14T23:04:00.000-07:00

Si no crec en tu, tot el paisatge es transforma. Fins i tot el camp de blat més daurat i lluminós esdevé en blanc i negre i les espigues enlloc de mostrar la seva bellesa d'inici es transformen en manyocs de cabells bruts.

Si no crec en tu, somnio que el món s'acaba i preparo les escafandres per intentar sobreviure dins un món aquàtic, condemnada al silenci i a la lentitud de moviments.

Si no crec en tu, les coses són diferents i em sento òrfena i la tristesa profunda regalima pels lladrucs den Pirata, salvatges els dos -ca i tristesa-, malsofrits.

Si no crec en tu, miro passar les hores i provo d'acostumar-me a restar en aquesta posició. Els ocells canten, això sí, i alleugereixen la pena.

FOT

2011-06-14T12:20:00.001-07:00

En aquell racó guardava la Fe i esmicolava l'Orgull i cremava la Tristesa. Però, saps? el tema FOT, no deixa de fotre...

ADULTERI DE PRINCIPIS DEL SEGLE XIX

2011-06-13T22:50:00.000-07:00

Com a càstig, la llançà a la deriva de la mar, sobre un tronc rugós. No la va ni fermar. Deixà que les seves pròpies forces limitassin l'ofegament. La falda del seu vestit surava sobre l'aigua com una gran campana groga plena de puntilles. No sabia què fer. No volia morir, però no sabia què fer. Va perdre el compte del temps que restà així. En un moment donat se li acudí desarmar les varilles de la falda i amb elles es fermà al tronc, intuint que aviat perdria les forces per mantenir-se a sobre. Va tenir sort de no topar cap tempesta, però la deshidratació la tenia mitja morta.

Un matí, de sobte, es trobà navegant devora la costa. No sabia on era, però hi havia cases sobre els penya-segats. Sense força per atracar-s'hi deixà que el destí fes la seva i s'acubà. Va despertar encallada en l'arena d'una petita platja de còdols petits. Es desfermà. Tenia ferides per tot. Algunes supuraven. La pell tan blanca estava tan cremada pel sol que en alguns llocs sagnava. Els cabells secs semblaven algues de cotó i li colpejaven la cara a cada passa, tot i que més que caminar s'arrossegava cercant les cases.

Quan arribà adalt del penya-segat comprovà horroritzada que el mar l'havia escopida al mateix lloc on l'havia rebuda. Cridant com una boja començà a córrer i agafant un impuls sobrehumà per a una dona que havia estat una setmana a la deriva es llançà, rialla avall, contra les roques, orgullosa de triar la seva condemna per voluntat pròpia i sense empenedir-se ni un segon dels actes lliures que l'havien condemnada.

El seu marit, quan la trobaren rompuda en el fons del precipici, dissimulà la seva maldat i plorà llàgrimes vertaderes, no de pena sinó de ràbia, i mai ningú conegué la veritat d'aquella història.

DIUMENGE DE CASTANYES

2011-06-13T10:55:00.000-07:00

...on és la clau?

LA SET

2011-06-12T23:02:00.000-07:00

Quan beus un tassó d'aigua clara i fresca estant assedejat la sensació és meravellosa. Primer són els llavis i la llengua els que deixen de ser de cartró, després la gargamella deixa de raspar, l'estómac s'omple i si ets capaç de percebre més enllà del que ens han ensenyat, sents la hidratació ben endins i totes les cel·lules somriuen.

Però després, tot d'una notes la manca d'aigua, quan torna esdevenir. No som camells, encara, que conservem la vida dintre dins el nostre petit gep. Tot d'una ens manca la saba i la sequetat dels llavis es fa més insuportable que mai. Això no ho pot entendre ningú que no hagi passat set i l'hagi pogut espassar després.

Ahir vespre et vas tombar una estona al meu costat esquerre i vas recolzar el teu cap sobre el meu pit. Volia acaronar-lo, però vaig tenir por de tenir set després.

DINS TOTES LES COSES

2011-06-12T01:42:00.000-07:00

Dins totes les coses hi ha el teu rostre amable, el teu somriure universal, la teva mirada cap endins. Dins totes les coses et sent bategar i m'envies l'alegria que sovint em manca. Contens la llavor de la flor, l'espai perquè les arrels s'alimentin, la figura geomètrica perfecta i enigmàtica. Dins totes les coses, avui hi ha pau.

UN REGAL

2011-06-11T13:11:00.000-07:00

Avui he rebut un regal. La part...

...i el tot.

No ho oblidaré mai.

I saps? sí que t'estim.

DESARTICULACIONS

2011-06-10T00:17:00.000-07:00

Era menut, una criatura humana que a voltes semblava un dibuix i altres una ombra. La majoria de vegades el confonien amb un nen de vuit anys i això que no era pas un nan i en tenia cinquanta-vuit. L’errada en la percepció venia d’un fenomen peculiar: era un ser que es desarticulava davant les crítiques. Literalment. Li podia caure qualsevol part del cos i la seva regeneració es convertia en un procés costós i lent. Al principi perdia parts poc significatives: alguns cabells o pipelles, el dit petit del peu, la barba i el bigot, però a mesura que passaven els anys i ell no aprenia a tolerar la mirada crítica, les pèrdues eren majors. Feia poc havia perdut l’alçaria, per això el seu cosset menut esdevenia un misteri de la natura.

No hi trobava remei, certament: les paraules seques, les mirades fredes el rompien. I mira que llegia llibres, primer d’autoajuda, després de filosofia, més tard de pseudociència, finalment de poesia. Un dia, però, va fer una troballa interessant, quelcom que l’havia acompanyat tota l’existència i ell no havia sabut mirar.

Contar el succés resulta un pèl escatològic, però a mi la vostra mirada critica no m’ha de desarticular, per tant correré el risc: resulta que el nostre personatge era capaç de transformar la merda en adob instantàniament. Totes aquelles evacuacions que va perdre engolides per les canonades de l’excusat les va començar a emprar dins els seus cossiols. Aviat tingué els cogombres més bons de tot el barri.

Més tard, s’adonà que a ell mateix el feien créixer. La regeneració lenta dels membres es podia produir gairebé en 24 hores. Aquests dies no sortia de casa. Eren dies d’estar dins la merda. Però els efectes eren immediats: que si una pell nova sense taques ni arrugues en vint-i-quatre hores, que si una mà esquerra nova en quatre hores i tres minuts, que si unes cames fortes en set hores i mitja. El problema venia quan els tocats eren els òrgans. Es veu que a aquests no hi ha adobs que els facin créixer. Així que la història acabà un poc malament: el cos polit i fort guardava un cor romput, uns pulmons asfixiats, un fetge greixós i, el pitjor, un cervell reduït a la mínima expressió.

Moralina: s’ha d’aprendre a tolerar les crítiques abans que no hagi adob que ens pugui curar.

LA CURSA DEL CARAGOL

2011-06-08T13:12:00.000-07:00

Mira-te'l, com estira el cos i les banyes per arribar amunt. El seu pas és lent si el comparam amb altres, però quina necessitat hi ha de fer cap cursa? Ho té tot dins ell: allò femení i allò masculí, la casa, la bava -de propietats miraculoses-, la paciència i el temps. Això sí, és absolutament vulnerable a l'aigua -qui diu aigua diu amor-: si es mulla ha de sortir, desafiant pereses i perills. I sempre, fins que el sol no ho eixuga, deixa un rastre.

LLUITAR-LLUIRAR

2011-06-07T23:15:00.000-07:00

Lluitar contra el monstre i lliurar-se a l'amor...gràcies.

FE

2011-06-06T09:42:00.000-07:00

Fotografia de Pep Bonet

La Fe no hauria de ser sols una creença ni un consol ni un miratge ni una debilitat ni una resignació ni una manipulació dels poderosos.

La Fe hauria de ser la constatació concreta i encarnada de la superació i la lluita.

La Fe hauria de poder solidificar-se en aquests membres mutilats, hauria de fer-se matèria i guanyar així el poder i la força que ha perdut en la nostra generació tan desconfiada i dèbil, obligadament tan visual.

La Fe no hauria de néixer de la innocència ni del traspàs de responsabilitat ni de la necessitat de salvació ni del complexe victimista, sinó de la determinació de creure que la vida és la font.

Jo mai hagués sabut trobar una imatge per a la Fe. Aquesta, del fotògraf mallorquí Pep Bonet em sembla extraordinària.

La Fe és creure que la vida és la font...i el riu...i el mar...i l'oceà...i el cos.

LEVITANT

2011-06-05T09:17:00.000-07:00

Hi ha dies que l'estat natural de les coses hauria de ser la levitació. Ningú hauria de caminar pesadament sobre el terra, ni posar el cul sobre la cadira a l'hora de dinar ni permetre que cap mà descarada et plantàs les sabates dins les pedres. Tots hauríem de volar, ser capaços de tirar les penes i fer-nos ingràvids, lleugers com pètals d'una flor elegant.

Jo avui hauria volat lleugera entre els niguls de cotó de la badia, hauria levitat imperceptiblement sobre el banc durant la cerimònia freda, m'hauria elevat sobre els àpats i els beures per veure bé les closques de tots els afamagats que compartíem taula, hauria resseguit, com una Mary Poppins inofensiva, el camí de l'autovia fins arribar a casa teva i hauria entrat per la finestra no per atemorir-te sinó com un suspir petit a cau d'orella. T'hauria dit perdona'm i hauria continuat la meva levitació perdent greixos a cada volada, perdent pors, perdent cos, despullant-me de carn imperfecta, per ser sols l'aire calent que conforma el meu esperit.

I en arribar a casa, hauria volat engronsant-me sota els caires de les portes fins caure, com una ploma, sobre el sofà, per tornar a la gravetat, a la pesadesa, a l'arrelament, a la seguretat dels peus sobre la terra.

L'instant de levitació, però, hauria estat sublime i alliberador i tendria dins el meu cor el tresor de que m'haguéssis respirat una estona mentre feies la migdiada.

EL SOMNI ÉS LA ÚNICA PORTA OBERTA

2011-06-04T14:20:00.000-07:00

Emmirallada i malsofrida,

cuso la meva ombra despullada a la paret

perquè tu te la quedis una estona.

És una invasió inútil, ja ho sé:

les coses rebutgen les ombres quan arriba el dia,

tal com s'han de rebutjar les passions meridianes

que no troben la sortida.

M'he tallat els cabells perquè m'amago.

I tanmateix trontollo i em mostro més.

Em sostendràs aquest vespre una estona?

Sols vull fer cova dins els teus braços i sentir-te l'alè.

Ja saps que el somni és la única porta oberta

cap aquest país de vertigen que habitem.

POR

2011-06-04T00:29:00.000-07:00

Li pregunten al músic: I a tu, què et fa por?

Contesta: A mi tot em fa por: sortir al carrer, agafar l'autobús, anar en bicicleta, agafar un avió, pujar a l'escenari, escriure una cançó, grabar un disc...

Un dia vaig parlar amb aquest músic, quan encara no era famós. Era, pels dos, el nostre primer dia d'Universitat. Ell estudiava Filosofia; jo, Història de l'Art, però compartíem l'obtativa de Literatura espanyola. Tenia un dubte sobre la ubicació d'una classe i li vaig preguntar. Va ser sec i bord. Potser tenia por...

M'agrada que els personatges mitificats es mostrin com a persones.

AUTORETRAT AMB CADIRA

2011-06-03T08:56:00.000-07:00

El dissenyador mira la càmera assegut amb els peus nus i els braços rere el clotell, tranquil i calm.

L’artista plàstic no seu. Es recolza al caire de la porta, tot brut de pintura amb cara de gamberro.

L’actriu, amb les cames creuades, sostén un comandament a distància i riu.

La cantautora comparteix taula amb un moix persa distret.

El fotògraf no té cadira. La seva moto li serveix de seient.

El director de cine seu sobre l’arena fina de la platja i mira més enllà de l’objectiu.

L’escriptor, de camisa exòtica i prosa excel·lent, seu sobre muntanyes de llibres i retalls. Protegeix el seu mirar amb unes ulleres de sol.

Els observo. Miro la imatge que projecten. La imatge asseguda. No és una posició casual, aquesta. Va haver un temps en la història que les cadires no existien per a ningú, excepte per al Rei i els poderosos. Els altres, seien al terra, com els nens, els tristos, els pallasos i els enamorats, que sempre cerquen trobar-se a prop de la terra. La imatge d’algú assegut em resulta contundent. No està distret avançant. Simplement és.

Imagín com seria el meu autoretrat amb cadira. I em veig asseguda a una cadireta baixa de bova, una cadireta d’aquest blau mediterrani que tan m’agrada, amb les cames arrufades, com muntanyes, protegint el meu pit, i els braços abraçant-les, traçant lletres a l’aire imperceptiblement amb el dit índex de la mà dreta. Jo no sé si somriuria en aquesta foto, però deixaria que els meus ulls moros t’explicassin tot el que no diuen les paraules. Crec que es veuria la mar al darrera i hauria flors desenfocades en la línea de l’horitzó. Flors grogues.

I el teu retrat amb cadira, com seria?

CAVALLET DE MAR

2011-06-02T07:44:00.000-07:00

Els dies de pluja, com avui, que són més marins que altra cosa, voldria ser cavallet de mar, que el meu caminar fos prènsil i no tingués cap por d'ajuntar la meva cua a la teva i enllaçar-me i així avançar, que no m'importàs navegar lent, que pogués canviar de color segons les ganes o les pors. M'agradaria parir, encara que fos mascle. M'agradaria ballar de perfil i deixar que un nen o una nena em tinguessin dissecat dins una capsa de cartró plena de records. No m'importaria que tota jo cabès dins la palma de la teva mà i m'agradaria que resseguissis el meu cos fort amb delicadesa de ploma. Voldria ser un tresor per a algú, poblar contes i llegendes fantàstiques, els dies de pluja, com avui...

AHIR

2011-06-01T23:22:00.000-07:00

Ahir em vaig xopar. De pluja i de paraules emotives.

Ahir vaig escriure i esborrar durant dues hores.

Ahir, l'analítica, en boca d'aquell metge cubà gay i estrafalari, va dir que estic sana.

Ahir vaig comprar-me una falda llarga i unes sandàlies de mala qualitat, però econòmiques.

Ahir vaig rebre dos regals: un llibre i una telefonada. I un alè.

Ahir desitjava trobar-te en cada cantonada.

Ahir vaig veure un camp de blat groc groc, sobre un cel plujós gris gris.

Ahir em vaig xopar, però vaig ensumar la ciutat banyada, el camp banyat, el tren banyat, els turistes sota la pluja menuda...i vaig reviscolar.

PEIXETS ARGENTATS

2011-05-31T12:10:00.000-07:00

Amb l'aigua fins els genolls, remoguda i un poc bruta, cerco aliment per enfortir l'amistat que hem tingut. Em dones paraules, com peixets argentats, pessigollers, amb poca popa i molta espina. Me'ls menjo sense rovegar i fan del meu ventre, peixera. Miro els teus ulls tristos i brillants. A voltes em semblen molt lúcids, a voltes enxarxats en abismes sense llum. I tot plegat, peixos-paraula i ullets, s'instal·len sota la meva pell i no em deixen oblidar fàcilment les teves reflexions.

He abraçat el teu cos ossut. No deixaves de fer renouets graciosos quan ho he fet, com si volguéssis distreure l'amorositat del moment, tot i que has estat tu qui m'ho ha demanat. Sé que no t'ha semblat sincera, la meva abraçada, ni prou càlida. Potser tens raó. No sé què em passa. Des que ella partí, només he pogut abraçar fort a 4 persones, dues d'elles menors de 12 anys, dues d'elles més que amics. Des de fa temps, l'amistat ha deixat de tenir el lloc primordial que tenia abans dins la meva existència.

Tinc la sensació que no podré donar-te l'amistat que necessites, estic tancada, però deixaré que creixi dins el meu cor tancat d'amiga una perla feta de tantes vivències i records. Potser un dia, puguis pescar-la, que no tot es perdi per sempre. Perdona'm ara...

EL MEU CERVELL

2011-05-30T07:57:00.000-07:00

El meu cervell dubitatiu té mil preguntes enxarxades que emboliquen les veritats amb les mentides, les ganyotes amb els riures plàcids, la glàndula pineal amb la descreença, els suburbis del meu jo amb el seu centre històric, peatonal i protegit.

No deixa de fer-se preguntes, aquest desconegut embegut de misteris i cerca en els ossos perdurables els vestigis de les respostes que no arriben a manifestar-se.

Aquest cervell meu és un poc teatrero i m'esfilagassa les postures per fer-ho tot transcendent. Jo sols vull ara restar en el sofà escoltant la pluja fina, olorant la humitat i plorant els 700 euros que hauré de pagar a Hisenda. Queixar-me un poc, humanament i victimista, i continuar lluitant. Però el cervell fracassat no deixa de fer preguntes, com un nen en la fase dels perquès, preguntes retòriques que queden en l'aire i se les endú el vent.

HISTÒRIA DE LA FLOR, L'OCELL, LA SARGANTANA I EL DIMONI

2011-05-29T00:21:00.000-07:00

Aquesta és la història d’una flor bellíssima que creixia, sobtadament, dins un paisatge de dunes i figueres de moro. La gent no visitava gaire aquells paratges perquè eren àrids i erms, així que el secret de la bella flor es preservà durant molt de temps fins que un dia una petita sargantana li va contar a un ocell.

- No em mengis –li suplicà- Si no ho fas, et contaré on pots trobar la flor més bella del món. És tan fresca i té tanta mel a dintre que fins i tot tu t’hi voldràs alimentar.

L’ocell es va omplir de curiositat i va començar a batre les ales cap el lloc indicat, no sense haver promès abans, que si la sargantana l’havia enganat tornaria per menjar-se-la. Quan arribà al desert, es començà a posar nerviós. Però, de sobte, rere la duna més alta, la va veure. Res del que li havia dit la sargantana, s’apropava a allò que ell veia ara. Semblava que el sol mateix hagués baixat a la terra. Enlluernava de tan bella que era i la seva flaire amorosa arribava quilòmetres enllà. S’atracà i amb el seu bec dur volgué besar-la i tastar aquella mel desitjada. Però la flor es va queixar i s’arrufà una mica. S’adonà llavors que la seva boca no era prou delicada per tastar aquella melassa i, ple de ràbia, volà tan i tan lluny, que acabà en el mateix infern.

El dimoni se’l volia menjar ben torrat aquell vespre, però ell en un darrer gest de supervivència li va oferir jugar-se la seva vida a una partida d’escacs.

- D’acord –li va dir el dimoni pensant que tanmateix guanyaria -, però si guanyes tu jo vull alguna cosa a canvi. El dimoni no pot perdre mai...

- Et contaré on és la flor més bella del món i la podràs tenir només per a tu.

El dimoni també queia en la temptació i aquella promesa li va fer més gola que menjar-se l’ocellet torrat així que es va deixar guanyar.

La flor restava tranquil·la al seu desert, un poc assedejada, però esplèndida alhora i el dimoni es va transformar en abella per arribar-hi. Tanta amorositat perfumada va estar a punt de destruir-lo, però podien més les ganes de xuclar-li l’essència. En això estava, quan de sobte, sentí un aire gelat i es trobà dins una panxa plena d’escates. Volia tornar transformar-se en dimoni, però duia tanta melassa dins el cos petit d’abella que havia perdut els seus poders malignes.

No ho creure-ho, però abans de finar dins la panxa de la sargantana va exclamar: Ai, Déu meu...

La sargantana, inconscient del seu acte, remanà el cul satisfeta. Si no hagués estat un poc xerraire mai s’hagués destruït la força del mal.

Apreneu doncs, amics, que res és el que sembla, que el que sembla lleig, a vegades és bo, perquè tots som titelles en mans de la vida i acomplim el nostre paper dins un moviment perfecte, dins un joc d’escacs universal. Podem decidir els moviments, però guanyarem si hem de guanyar i perdrem, si escau.

ALARÓ, COSSIERS 2011

2011-05-28T13:06:00.000-07:00

La casa que ens convida a veure

... els gegants...

...els músics...

la dama i els cavallers...

...i el seu ball de l'embull...

on giren i giren...

i giren...

i deixen el dimoni ben fermat perquè no faci més mal...

La crònica de l'any passat aquí

MORBOSITAT

2011-05-28T04:05:00.000-07:00

No li agradava gens aquesta paraula. I ell la va haver d'escriure, sense saber que aconseguiria el que desenes de "t'estim" no havien aconseguit: que el cregués. I així i a la fi ella ho va veure clar: es resistia a totes les seves paraules dolces, li regalimaven com a gotes de pluja sobre un impermeable i, en canvi, aquella paraula pronunciada en castellà, aquelles cinc lletres reptants, van clavar-se directament dins l'òrgan més blan que trobà. No sabia encara si havia estat el fetge, el cor, el cervell o l'estómac, però el cert és que des de llavors ho veia tot diferent: ja no l'enyorava tant.

No volia provocar-li morbositat, es resistia a pensar que allò era tot. Era lleig aquest sentiment. Era allò que tenia de prohibit l'únic que el mantenia obsessionat?

- Aquí em tens -li va dir un vespre-, usa'm. Buida't en mi. I després vés-te'n per a sempre.

Ell no va poder buidar-se. En realitat, tenir-la no era l'objectiu. L'objectiu era que ella es perdés.

LLEIG

2011-05-27T11:29:00.000-07:00

Lleig, molt lleig colpejar la pau d'aqueixa manera.

Els animals no tenen aqueixa ràbia, aqueixa por, que he vist avui. Saben quin és la seva posició, juguen els papers que els hi ha tocat jugar -víctima o botxí- sabent que formen part d'un equilibri sa.

L'home però, a vegades sembla estar fermat a un sentiment atàvic de lletjor, de fúria, de crueltat que tot ho desequilibra.

És lleig, molt lleig, colpejar a persones assegudes que no fan res més que expressar en pau les seves justes disconformitats.

Avui he sentit por. I vergonya aliena. Tot era molt incòmode de mirar. I no m'ha sortit cap conte.

CONTEMPLACIONS

2011-05-25T07:28:00.000-07:00

S'havien recolzat a la barana del balcó a veure passar la comparsa. L'havien anunciada amb coets i xeremies així que estaven expectants.

Obria el seguici de personatges una carrossa amb paperines amb els colors de la bandera del país i roses blanques. Dintre, un grapat de persones somrients, elegantment vestides, que resultaren ser de cartró-pedra i que saludaven a piles fent un soroll estrany que només podia escoltar el conductor que els movia.

Al darrera, i a peu, persones vertaderes, de tot tipus i edat. Caminaven pausadament com si seguissin un enterrament, però els seus rostres eren asèptics, ni tristos ni somrients. Algú observador, potser com ells, que ho miraven tot des del balcó amb molta cura, s'hauria adonat però que l'aparent heterogeneïtat acomplia un ordre subliminal clar: cada fila tenia una persona rossa, una morena i una calba com a mínim. Pèl-rojos n'havia un cada tres files. I de cabells blancs, dos per fila, alternant els extrems i els centres i dibuixant així una serp geomètrica i ordenada. Hi havia adults i ancians seguint un ordre poètic de rima a-b-b-a B-A-A-B. Els nins tenien llibertat de moviment i posició, però només sortien de les files a cop de siulo, que tampoc ningú sentia excepte ells mateixos.

Després venia la banda de música. Tot vent. I un sol tambor, contundent i apocalíptic.

Uns metres al darrera, els equilibristes i els pallassos feien salts i cabrioles ho omplien tot de colors i alegria.

Ells, continuaven al balcó, encisats per l'espectacle, i no eren capaços de mourse's un milímetre.

Entre tanta alegria -riures, músiques, cops de mans, passes - els hi semblà escoltar uns crits aguts que deien: conspiració! manipulació! secrets! però no els hi feren massa cas, contagiats com estaven de tantes imatges. I ja ho diuen: una imatge val molt més que mil paraules.

Els hi va semblar veure passar també banquers protegits per urnes de vidre i comerciants i artesans arrossegant-se com a serps. Hi havia foc i més d'un dimoni, globus de colors i cançons.

Perderen el compte del temps que restaren al balcó veient passar la vida i tots els seus personatges.

- No hem de sopar? -va preguntar ella.

- Tocaria...-contestà ell.

Però s'havien convertit en sal. I això que no havien mirat cap enrrere, sols cap endavant.

EL TEMA

2011-05-24T12:02:00.000-07:00

Si el tema acaba, un i altre pic, en una carabassa, hem de continuar pensant que aquest estancament nostre és la morfina i l'empenta alhora? o hauríem de deixar que els punts suspenssius s'enduguessin (mai els records), totes les possibilitats? No sé què és més savi...

EL MONSTRE DE TRES CAPS

2011-05-23T09:00:00.000-07:00

El monstre tricefàlic que hi ha dins el meu cor, neix d'un caragol que neix d'un puny estret que neix d'un pedestal que neix de la terra. És de pedra. Res el mou. Ni el vent, ni el sol ni la pluja. Allà resta, amb les carotes serioses engronsant-se d'esquerra a dreta i allà creix.

Fa uns anys just es veien els caparrins i els ulls i ara els seus colls de girafa muda s'enlairen per la meva tràquia i sospit que no estaran molt a guaitar pels forats del nas, o el que és pitjor, per les conques dels ulls. Jo no vull mirar les coses com les veu el meu monstre de tres caps, sempre incoherent - perquè ja sabem que el que veu un capet és impossible que ho vegi l'altre, per molt que neixin del mateix caragol -, sempre en contradicció, sempre desarmonitzats. Un que mira mar i l'altra mira bosc i l'altra mira els peus i així...cap on camino jo?

VOTAR vs VOLTAR

2011-05-22T10:27:00.000-07:00

Mentre Espanya votava, jo voltava per aquí...

De Sóller al Refugi de Muleta en el Port, uns 14 quilòmetres...

POLÍTICA I POÈTICA

2011-05-21T02:13:00.000-07:00

Tothom reflexionava aquell dia, mentre les bruixes volaven i ella, despullada, ballava sobre el pedestal poètic que s'havia construit, un reducte allunyat de la realitat quotidiana que mostraven els mitjans, com l'ídol d'or que s'havia de venerar.

Ballava sobre verbs irregulars, sobre anàfores, el·lipsis i concatenacions. Ballava sobre arguments de conte i belleses diverses. Ho feia conscient, era la seva tria.

La política era un epítet de la vida social o era una exageració hiperbòlica?

EL LLIBRE DELS VIUS

2011-05-20T01:31:00.000-07:00

Zahir perdió las manos cumpliendo la voluntad de una amante caprichosa. Ella decidió dar por terminada la relación de amor, y obligó a Zahir a que le entregara las dos manos para conservarlas en una vasija llena de miel. El pescador, entonces sin barco, se resignó y dejó que le serraran la mano izquierda y la mano derecha; a cambio, su amante le prometió la concesión de cualquier deseo: "quiero enamorarte", dijo él. "Ese no, otro". "Quiero un barco", respondió entonces...(...) y así atravesó todos los mares sosteniendo el timón con la boca y pescando con los pies.

Aquesta petita meravella l'ha escrita Juan de Madre en "El libro de los vivos", un conte fabulós basat en uns manuscrits del segle XIII trobats a Fez.

L'autor vindrà aquest capvespre a Mallorca a presentar el seu llibre. Difícil resistir-se a posar-li cara i mans a aquest viu. Però jo fa temps que m'amago de la nit i quan la lluna surt em refugio dins el meu far a vigilar els records. Rebo una trucada en aquestes hores, quasi sempre dolça com un pot de mel que conserva unes mans a dintre. No rebo una altra trucada en aquestes hores, però el silenci em du sons difícils i la casa cruix i em parla. Jo no l'entenc.

LLUNA

2011-05-19T12:00:00.000-07:00

Lluna tirànica, et miram, ens embruixes, i no et podem tocar, i no ens podem tocar.

Lluna gitana, capdaventera de suspirs, de reflexos impossibles empaperinats d'estels, no ens deixis en aquest estat moridor, dins aquest sudari d'enyor.

La música és alegra. Ballo sola i malament. Tu, potser dorms.

LA CASA ENYORADA

2011-05-18T10:34:00.000-07:00

La casa era gran i s'erigia sobre un camp de margalides. Al seu voltant, més camp i cap altra casa que li fes competència. Es notava que havia estat un lloc bell i noble, que hi havia hagut una vida transpirant les parets.

Va quedar-se parada al davant. L'engoixava veure aquella porta i aquelles finestres tapades. Allò sí que era una casa hermètica, una tomba incomprensible, condemnada a la foscor i l'humitat.

Si fossis meva i no et pogués habitar -va pensar -deixaria que t'ocupassin, que pintassin les teves parets amb graffittis plens de moviment i color, deixaria que algú gaudís de la teva acollida de llar senyorial, tot això abans que deixar-te morir dins l'oblit.

Si fossis meu i no et pogués habitar - va mormolar - deixaria que tinguessis altres amors, que omplissin les teves hores de llum i il·lusions, deixaria que algú altre gaudís de la teva abraçada d'amant bellísim, tot això abans que deixar que tot el teu amor es tudàs dins un forat. T'enyor tant...però no et puc habitar.

INTERNET

2011-05-17T11:57:00.000-07:00

Fugia. No era una amenaça concreta ni corpòria. No tenia urgència per fer-se'n enfora. No era vital. Però fugia. Necessitava trobar un refugi, un lloc tebi -ni fred ni calent- i acollidor on protegir-se. Llavors trobà una porta blava, que semblava de fusta marinera, de vaixell enrrocat, de paradís mediterrani, i s'hi endinsà sense demanar permís. Estava convençuda que trobaria pau allà dintre, però la porta s'obria a un claustre majestuosós tancat pels quatre costats que li produí més neguit que altra cosa. Caminà fins al centre. Les columnes l'envoltaven. I de sobte s'adonà de tot plegat: era dins una gàbia, exposada a tots. L'observaven, alguns amb amor, altres amb admiració, un parell amb menyspreu. I ella cantava, petita au de plomissó suau i bec tendre, cantava una cançó repetitiva i cansada. Cercava refugi i trobà una presó.

IO SONO

2011-05-16T08:39:00.000-07:00

Jo som el vent i la fusta i no tinc cap meta, sols que el meu ventre respiri, sols que el meu costat no toqui el terra com si fos un animal ferit, sols saber diferenciar la situació de la persona, sols abandonar-me a la potència i rugir budells, sols parir universos cíclics que rompin tot allò dual, sols fer música amb els caps dels teus dits.

AI, VIDA

2011-05-15T09:46:00.001-07:00

CORTÁZAR I SI ÉS AMOR

2011-05-14T15:04:00.000-07:00

Parla Cortázar: Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabiera...ella dormia inquieta mentre ell l'observava assegut en la butaca d'eskai color melmelada d'albercoc...y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara...es va aixecar sense fer renou i es va seure sobre el llit mentre li resseguia els llavis amb molt de compte, segur que no despertaria perquè estava en un son profund, primer amb el cap dels dits, després amb la punta de la llengua...una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja...l'alè era calid, els llavis suaus com el cotó, salats com la mar...me miras, de cerca me miras...ella obrí els ulls inesperadament; no semblava atermorida, sinó triomfant, com si hagués esperat aquell moment des de feia molt de temps...cada vez más de cerca y entonces jugamos el cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan...sols necessit un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges són improcedents...se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundios, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apensas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo...i les seves mans cerquen ansioses sota el llençol el pèl del pubis...acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces...i els llavis mosseguen els mugrons erectes i un gemec suau s'ofega sota el coixí...de movimientos vivos, de fragancia oscura...i ella s'escorr i el dormitori fa olor a ona mediterrània...Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella...i el tremolor li entra pels dits, li puja pel braç, per l'avantbraç, per l'espatlla, pel coll, per la llengua i la besa profundament, com si la volgués engolir...y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua...i les llàgrimes rodolen imparables mullant el llit guardant el secret de tant de plany, si és vergonya, si és enyor, si és desig o si és amor.

CARTA AL SOLITARI CONVENÇUT

2011-05-14T01:37:00.000-07:00

No es mirava mai al mirall perquè feia temps que no li agradava gaire el que veia. Fins llavors això no havia estat cap problema. Però feia un parell d'anys que li havien començat a sortir a la cara uns pèls estirats com fils ferros, rossos, que li escaldaven la pell i l'obligaven a afaitar-se quasi tots els matins.

Començaren a créixer sota el nas i gairebé sense adonar-se'n es trobà que pareixia que sempre duia penjant un moc. Després li sortiren quatre pèls a la barreta, mal fets, que a vegades creixien cap endins i l'infectaven els porus. A les galtes, el bosc de pèls va créixer dispers i li transformà la cara grassoneta en un quadre de vermellons, grans i clapes de pelussa rossa i arrissada.

S'aprimà molt llavors i s'estirà quasi dos pams. El cos, però, li quedà curt, amb els braços i les cames massa llargs.

No es volia mirar al mirall, no.

Començà a caminar aviat quan anava pel carrer, amb els ulls fixos al terra inventant una imatge d'ell mateix completament oposada a la real. Memoritzà tant aquella imatge inventada, que la sola idea de veure's reflectit com en realitat era, li semblava insuportable.

En la seva imatge inventada era una persona tímida i solitària, acostumada a no esperar res de ningú i, en conseqüència, a no oferir res tampoc.

Però un dia, mentre passejava, topà amb una al·lota pel carrer. Ella obrí molt els ulls sense dir res. Estava fascinada contemplant el que veia: un home sensible, ple, en moviment. Se li plantà al davant amb un ramell de roses a les mans. Volia fer-li un regal, volia apropar els seus riures, les seves mirades, el seu tacte.

Però ell no podia rebre encara. Encara no n'era conscient de tot el que donava i com, per justícia equitativa, igualment li era donat, així que rebutjà el regal i continuà el seu pelegrinatge vital cap a la rosa inventada.

Ella, però, que era tossuda de mena, se li plantà al davant ferma i orgullosa.

- El meu regal no és el ramell de roses -li va dir-, el meu regal és la possibilitat de veure plegats com les roses es marceixen. No em serveix de res que te les enduguis a casa, les posis dins un gerro, les ensumis de tant en tant i, finalment, te'n guardis una que tindràs seca dins el teu llibre favorit i tocaràs de tant en tant emocionant-te lleugerament després de tocar els seus pètals eterns, i llancis la resta al cub de les escombraries, just al moment en que baixin el coll, tímides i solitàries convençudes, fora vida. No, no, a mi el que em serveix és que em deixis pujar a casa teva de tant en tant, sense molestar-te gaire, i ensumar-les devora tu, a mi el que em serveix és poder regalar-te'n més, i que tu me'n regalis, a mi el que en serveix es veure't esplèndit com un paó o un cigne bell. Habilita els comentaris, gallina!!!

SOM FANG

2011-05-13T11:04:00.000-07:00

Som fang. Fang passiu, sovint; fang agressiu, altres; poques vegades, fang assertiu.

Havia una vegada, una dona d'aigua que no sabia fer altra cosa que enganxar-se als pous. Mira que havia provat allò de restar en la superfície, però semblava que tot allò sa la destruïa: el sol la fonia, la mar la diluïa, el vent l'esvaïa, les persones se la bevien...així que on realment es sentia protegida era dins el forat dels pous. I mirau com són les coses, un dia va trobar un home que tenia els ulls profunds com pous i allà s'hi va voler quedar. No li importava haver de sortir a la superfície per trobar-lo. Tanmateix el viatge era curt i simplement anava de pou a pou.

Aquell home la pescava seguit seguit llançant-li esquers irresistibles: ara un t'estim que ballava com un cuc, ara un ets preciosa que tenia gust de pa, ara una xarxa d'abraçades que la deixaven més enganxada cada dia. I ella, sensible als pous, no sabia dir no. Necessitava que la pesqués perquè llavors es sentia valuosa. De fet, procurava posar-se en el seu camí conscientment. Sabia quan ell anava a nedar al riu i llavors allà, els dos despullats, es pescaven i es deixaven pescar en un joc profund com un pou i repetit en espiral.

Un dia, però, algú li va dir a la dona d'aigua que, en realitat, era de fang. A ella no li va agradar gens aquella apreciació. Per què t'enfades? -li preguntà-. Pensa un poc...què és el fang? terra i aigua. No et dic que siguis res que no ets. Per què has renegat de la terra que també ets?

La dona d'aigua sabia que era ben cert, així ho sentia dins el pou, quan els moviments es feien més dificultosos que mai i perdia consistència. Potser per això -va pensar- tinc aquesta necessitat de sortir a la superficie, perquè realment és dins els pous on desapareixo. El sol em fon, sí, però fa emergir la terra que em conté, sòlida i mare. La mar em dilueix, sí, però fa que suri la meva roba, que també som jo. El vent m'esvaeix, sí, però fa que feta pols voli més ràpid i vegi món, les persones em beuen, sí, però així em multiplic dins seu i viceversa. Som aigua i terra, som fang i sé dir no i no necessit pescar ni que em pesquin per sentir-me valuosa i no necessit viure dins cap pou per sentir-me protegida i essent fang podré tenir totes les formes del món a dintre, podré modelar-me com vulgui, podré ser una figura bella o un plat on menjar, o un gerro ple d'aigua...

La dona d'aigua que en realitat era de fang havia après una lliçó important, però encara ni quedava una altra per assolir: no pogué evitar imaginar-se al seu pescador d'ulls de pou moldejant el seu cos, fent-la ser el que ell volgués. El veia posant les seves mans hàbils sobre els costats i formant en moviments ondulants sobre la regata del cul unes anques fermes a la mida de les seves mans. El veia creant uns pits ferms, un ventre llis, un coll ple de paraules i riures. I no li agradava restar, de nou, en aquella posició. Potser només assoliria la força necessària sent foc. Però això és una història que encara està per venir.

PUC

2011-05-11T13:11:00.000-07:00

Puc. Puc fer-ho: puc no telefonar-te, encara que em mori de ganes. Puc no escriure't encara que els dits, afamagats, devorin el teclat. SUPR.

VULL HABITAR-ME

2011-05-10T12:05:00.000-07:00

- Vull habitar-me –va cridar amb impotència i desesperació.

No havia ningú visible al seu voltant. Però els gira-sols del camp del costat es giraren suaument cap a ella. Però els ocells que feien vols enamoradissos entre les branques dels tarongers es col·locaren en la copa més alta i l’observaren. Però les formigues que traslladaven petites engrunes del pa que havia esmorzat, s’atabalaren un poc i perderen el rumb durant uns instant. Però els niguls taparen el sol i el destaparen insistentment i amb tanta freqüència que semblava que el temps havia decidit córrer a un altre ritme.

Després, però, passats uns instants, tot continuà igual: els gira-sols mirant el sol, els ocells volant, les formigues treballant i els niguls encotonant l’horitzó.

Ella deixà rodolar dues llàgrimes.

- Vull habitar-me –repetí baixet.

- Llavors comença per posar-te un límit –digué una veu desconeguda i que no podia identificar des d’on parlava.

- Quin límit?

- Posa-li un límit al teu cervell. No deixis que sigui només ell el que t’habiti. Deixa-li espai als òrgans, a la carn, a la pell, a tota la cadena d’experiències que tu ets, a la presència que tens. Ja t’habites. Sols has de donar-te permís per caminar per la casa, per fer-la teva i redecorar-la al teu gust.

- Ja m’habito –cridà llavors. Aquest cop tot l’univers la mirà i la beneí. Ho havia dit amb un crit ple d’autoritat, bell com un cant.

LA GRAN GALA

2011-05-09T13:07:00.000-07:00

Arribo un poc tard...Què es pot dir sense repetir-se? :) gràcies, Paseante, gràcies a tots. Ha estat una felicitat participar en aquest encontre. Però, sobretot, em fa feliç restar als peus de Fra Miquel :)

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ORIGINALES

El escenario se ha quedado totalmente oscuro. Las largas cortinas de terciopelo, de un color verde pistacho han caído lentamente y reposan a ras del suelo de caoba. El público ha empezado a levantarse y debate, alegre, la entrega de premios. Hay división de opiniones. “Lástima que … no saliera premiada”, se oye decir a unos… “Yo hubiera votado a …” dicen otros”. De repente, sin apenas tiempo para que nadie haya salido de la sala, varias personas que todavía permanecían en sus asientos, emiten un “Ohhhh!” de sorpresa. Se vuelven a encender los focos. El público sorprendido dirige sus miradas al escenario. Algunos, se vuelven a sentar en sus butacas azul cobalto, esperando una suerte de remake del espectáculo.

Desde detrás de las cortinas han aparecido, cada uno por un lado, la encantadora MK y el pachanga del Veí de dalt. Ella va vestida a lo Lara Croft. Él es casi una calcomanía esperpéntica de Indiana Jones; con un salchichón mustio en la mano. “Veí, te dije que cogieras un látigo…”. “Dijiste un fuet…, quién iba a pensar que te referías al de dar azotes…?

MK coge con firmeza el micrófono:

—Ejem..., ha sido una noche larga, llena de sorpresas y de momentos muy emocionantes... Pero no podemos irnos sin darle a nuestro querido Paseante un caluroso aplauso que tanto se merece por la organización de esta maravillosa gala de los Óscars de Blogville.

El público empieza a aplaudir alegremente. Los aplausos van subiendo de tono Des del fondo de la sala se empiezan a vociferar su nombre dando sentidas palmadas, silbidos y algún aullido ronco. Sin embargo, el Paseante no aparece ni paseando ni arrastrando sus gastadas zapatillas por ningún lado.

MK vuelve a insistir, esta vez con un tono de voz más enfático:

—Paseante, por favor, te rogamos subas al escenario con nosotros. ¡Mira que ya se está haciendo tarde y el Veí empieza a tener hambre!

— ¿A qué tipo de hambre te refieres, preciosa?

—A las dos, cariño. A parte de la habitual, sé que es la hora de tus potitos de verduras Bledine.

El público continúa aplaudiendo, pero ni rastro del protagonista.

Una voz femenina en off¸ requiere, así mismo, la presencia al escenario del Paseante. Nada de nada. Ni rastro.

El Veí de dalt, para despistar la atención, coge el micro y espeta al público:

—Quizás esté en el lavabo... Alguien debería ir allí…

Dos miembros de seguridad van a mirar en los lavabos. A los cinco minutos vuelven negando con la cabeza

—Nada.

—¿Habéis mirado en el de mujeres? —añade el Veí, intentando dar al traste con todo el séquito de admiradoras e intentar demostrar lo que él siempre había sospechado: que el Paseante era un travestí.

—Ni en el servicio de caballeros ni en el de damas.

De pronto suena un teléfono. “Es mi smartphone”, dice MK. Se le oye hablar muy cariñosamente con alguien que parece poder dar alguna pista sobre su paradero. MK coge, discretamente, de la mano al Veí de dalt y se van tras las cortinas.

Mientras, el público ya se da por resignada y vuelve, por segunda vez, a desfilar por los pasillos del teatro. De pronto aparece MK con un nuevo y glamuroso vestido plateado (¿cómo puede esta mujer cambiarse de prendas tan rápidamente y que, además, todas se le ciñen perfectamente al cuerpo?) que deja a las mujeres sin respiración y a los hombres bombeando sangre a la entrepierna.

En ese mismo instante empieza a sonar la Banda Sonora Original de "Misión imposible". El público cuchichea entre sí, algunos con expresión divertida, otros con expresión preocupante y, algunos, impacientes, pero discretos. El Veí vuelve dirigiéndose al público les da la buena nueva:

— ¡Ahora sí! Tenemos el gusto de comunicarles que el Paseante ha sido localizado, en...— y sin dejar que acabe la frase, el público le interrumpe, y aplauden todos a la vez, levantados y vitoreando su nombre “¡Paseante, Paseante!”.

Acto seguido surgen de la concha, ahí donde se esconden los apuntadores, los dos niños que, a la par, son presentados como los sobrinitos del bien hallado protagonista, asidos de las manos de éste y MK detrás, en segundo plano. Entonces, MK y el Veí de dalt hacen un aparte y dejan al Paseante con sus sobrinos a cada lado, asidos de sus manos, en medio del escenario. El público estalla en renovados aplausos y vítores. Tierna escena.

La voz en off se hace oír por todo el teatro: “¡Shhhhhhhhh, silencio! Parece que nuestro querido protagonista va a tomar la palabra...”

— ¡Ejem! Ehhhh, yo...., err, yo..., mmmm, err...

—Va, tío, no te cortes, porfissss— le interrumpe el pequeño Hayden, el que va vestido de color vainilla y le conoce sus arrebatos de timidez.

El faraoncito Nil añade:

— ¡Jopetas, tío, habla..., yaaaaa, que quiero irme a jugar....

— Tío, que esto es más fácil que besar a una chica, vengaaa...—, añade el pequeño Hayden.

El Paseante se arma de valor, se aclara la voz y dice con voz algo temblorosa, pero muy feliz y sorprendido:

—Ejem... Muchas gracias, ehhh, es un honor inmerecido... Errrrr, por primera vez no tengo palabras para agradecer tanto cariño y reconocimiento, errrr, insisto..., inmerecido.

Y se puede ver cómo se le resbalan unas lágrimas por sus mejillas. Está felizmente emocionado, se quita las gafas de plexiglás durante unos segundos y se seca con sus dedos índice y corazón algunas de las lágrimas derramadas.

—Yo, es que soy un tímido y romántico empedernido... Errr... Os voy a desvelar un secreto. Menos mal que hoy es domingo y no martes, ni tampoco va a correr la sangre... Ejem, todo el rato he estado escondido ahí debajo (señala el sitio donde se pone el apuntador, en la concha), en un baúl lleno de telas preciosas de Damasco, estaba muy cómodo entre las bellísimas vestimentas de esta ópera prima... Desde una rendija podía oír cómo me estabais buscando... Me daba risa, porque el miedo produce risa, y es que ya os he dicho..., errrr, soy muy tímido...

Otra ovación irrumpe su improvisado y encantador discurso...

— Hace unos cuatro años que salí al mundo. Bueno, ejem, es evidente que tengo unos cuantos más, ya lo veis (risas encubiertas); quiero decir que hace unos cuatro años aparecí en la escena virtual, en el mundo de los blogs. Hasta entonces sólo miraba el mundo al lado del señor gris… (al evocarlo, se le entrecorta la voz), paseando con él por el Turó Park o por el país de la niebla…; ejem; …pero mi verdadero país sois todas vosotras, bueno, vosotras y vosotros…ejem..; quiero decir, que me hacéis vivir en las historias que os cuento y en los comentarios que me dejáis. ¿Qué sería El Paseante sin vuestro cariño? Un cojo en medio de un país yermo… Un ciego en un país de ignorantes… Un anacoreta en una columna del desierto… Hmmm: … Soy feliz. Sí. Aunque os parezca lo contrario o que no sepa expresarlo con palabra claras. ¿Sabéis? Cuando paseo por los rincones de mi Turó Park siempre pienso en alguno de vosotras…Bueno, de vosotras y vosotros. De alguna manera u otra, leeros alimenta mi espíritu y las ganas de superarme. Sois fantásticas y fantásticos. No cambiéis. Nunca. Porque en mis posts siempre hay algo vuestro que os pertenece; que os quito de vuestra esencia y que intento devolvéroslo con mi mayor energía. Perdonadme si no os alcanzo. Mis paseos solitarios o en compañía son mi mejor medicina. Ojalá no se acaben nunca…

El público rompe a aplaudir. Las chicas chillan. Algunas lloran. Aunque lo intente ocultar, al Veí también le cae una lágrima que pasa raudo a enjugar con la palma de la mano: “Estos focos que deslumbran…”, dice a MK. Pero ella ya no lo oye. Ya nadie oye nada. Hay un fervor casi místico en la sala. ¿Quizás la avenencia de un nueva religión? Va cayendo el telón. El Paseante recoge una rosa del suelo. La huele. La besa. Y se la lleva al corazón con las dos manos. La ofrece al público. Ruge la marabunta. La lanza al vuelo. La platea es un grito unánime: “¡Paseante, Paseante!”. Todos los ganadores de un oscar los muestran en alto señalándolo a él. Como si se lo devolvieran. Sus sobrinos lo cogen de la mano y lo llevan hacia dentro. Cae el telón. Y los aplausos siguen durante quince largos minutos.

MK sólo logra balbucear: “Irrepetible. Inolvidable”. El Veí responde: “Cierto: nunca olvidaré tu escote”.

Per a tu, Paseante. T'assegur que aquesta postureta m'ha costat Déu i ajud...:)

PENSA EN VERD

2011-05-08T13:45:00.000-07:00

Ayyyy, cuánto te quiero...

AL CARRER DEL VENT

2011-05-08T00:59:00.000-07:00

Gairebé tots els pobles tenen un carrer del Vent, un lloc estret i llarg on conflueixen totes les energies de la terra i el cel. Es podria pensar que el vent no atura de bufar-hi, als carrers del vent, però no sempre és així. Conec un poble plàcid, de pocs habitants benavinguts, on el carrer del Vent està poblat de sargantanes i l’aire corre com una suau brisa, fresqueta a l’estiu, tèbia a l’hivern. És un fenòmen extraordinari, però tan lleu i tan poc constatable gràficament que mai ha despert l’interès dels periodistes. Així que sols s’ha trasmès de boca en boca i gairebé ha quedat en l’oblit o en el bagul de les coses poc significatives.

El carrer del Vent d’aquest poble té quatre cases. No és una frase feta, és així: quatre. Són cases antigues, d’aqueixes que semblen poc per fora, però quan hi entres tenen tot un univers interior increïble, amb un jardí al darrera frondós i humit. La casa que m’agrada té una buganvilia esclatada en sang devora la porta. Saps, només veure-la, que aquella llar té història.

M’hi instal·lat d’amagat, sense demanar permís. He fet el bolic, m'he acomiadat de tots i ara, sota el vent calm, esper un descuit per fer-la meva...

*He constatat que a Mallorca hi ha carrer del Vent, a Palma, Bunyola, Fornalutx, Selva, Inca, Costitx i Sineu. Possiblement a altres pobles també. No em consta que en cap hi hagi una façana amb una buganvilla com aquesta...

SOLITUD SONORA

2011-05-07T12:08:00.000-07:00

Ara que la casa torna a ser buida, passejo d’una habitació a l’altra com una ànima en pena. He tornat a parlar amb veu alta per donar-li un poc de vida a la casa. Sé que és un estat transitori, però no m’hi arribo a acostumar. Hi ha estats, que per molt freqüents que siguin, no deixen de doldre mai. No és només el silenci el que em fa mal; és, sobretot, el seu silenci.

No vull tornar a enganar-me a mi mateixa, no vull fer mal, no vull patir, així que he trobat una solució petita: tinc un llibre obert a cada habitació i, quan hi som, llegeixo en veu alta.

Al dormitori m’espera en Cortázar, recargolat, detallista, adjectivat, amb els seus missatges profunds i les seves descripcions màgiques: “...y mira que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente...”.

Al bany tinc “El libro de los vivos”, de Juan de Madre i Tislit er-Rbia, un llibre preciós i sorprenent, ple de poesia i personatges extraordinaris ( a mitjans del segle XIII es va fundar a Fez, abans que en cap altra ciutat europea, un hospital per a bojos. Es practicava allà una mena de cura de ànimes en que intervenien la música, la dansa, els espectacles i la audició de relats meravellosos” ) i que ara em mostra la història d’una interna que plorava al revés, de la cua d’ull cap al llagrimal i que, de fet, plorava quan estava molt contenta i feliç i viceversa amb el conseqüent problema de comunicació.

A la sala, tinc tots els contes de Mercè Rodoreda. Ara em quedo amb la seva Ada Liz, de nom suggerent, “aquella noia amb ànima fèrvida i els ulls fatigats de tant mirar-se en uns altres ulls després introbables”.

A la cuina, he deixat els versos d’Omar Jayyam. Avui, mentre preparava l’ensalada de maduixes, taronja i raïm, he llegit i les paraules s’han posat sobre la fruita com si fossin un polsim de canyella: “Ocultas, dijo el firmamento al oído de mi corazón, la sentencia o destino que crees me he forjado. Si intervenir pudiera en mi propio giro, libre sería de desorientación.”

A l’estudi us llegeixo a vosaltres.

Totes les paraules m’acompanyen i converteixen la solitud en sorona. Potser els vespres, quan dormo, juguen entre elles i creen una nova història: Ada Liz ja no és prostituta, però ha tornat boja. S’ha topat amb el Cortázar en un hospital psiquiàtic del més enllà i junts i enamorats cerquen respostes llegint les estrelles. Qui sap...

SENSE OBLIDAR L'ADREÇA

2011-05-06T08:06:00.000-07:00

Havia colcat molt de temps sobre el roig de la passió, s'havia deixat dur per un bateig ruc mentre pretenia ser l'àgil amazona que havia d'aconseguir-ho tot. Però un dia va veure reflectida la seva imatge en el mirall que la contenia. Era sobre els lloms d'un animal lent i tossut que no l'havia de portar a cap banda.

A pesar del roig, aquell animaló semblava cansat, gens encoratjat per aguantar més temps tant de pes. I la seva nuesa opulenta era pesada com una roca, era insuportable. No havien avançat gens.

- On anam, dama meva? -va preguntar el ruc.

Ella fitava l'horitzó. No sabia què dir.

- Dama meva, deixa-ho córrer, vols? No puc portar-te més a sobre i tu no pots mostrar-te més temps tan nua. No fas goig, dama meva, en aquesta escaparata, tan quieta, vessant-ho tot. Fes el bot.

I ella, després de meditar-ho uns segons, es concentrà una estona i màgica com era es convertí en una papellona blava, tan lleugera, que ningú mai hagués pensat que era la mateixa d'abans. I s'allunyà d'aquell lloc. Sense fer massa renou. Com un...suspir. Però sense oblidar l'adreça.

NUREDDUNA

2011-05-04T08:37:00.000-07:00

Aquesta Nuredduna del segle XXI no espera només, morta apedregada, el retorn de l'estimat estranger. I el paisatge que l'acarona no té les flaires marines de la costa d'Artà ni les passes ablanides sobre la fullaca de pi ni els aromes naturals posats a recer.

Aquesta Nuredduna té el paisatge en construcció, però ella, ferma es manté com una columna en la posició triada. Sembla que espera, però fa més: deixa que les coses passin segons el semàfor que l'indica via lliure o precaució, es recolza sobre un esquelet de formigó que serà un dia un mirall, sap de la duresa de les transformacions, de les renúncies, de les decisions i la vista fita l'horitzó fet de mar.

Aquesta Nuredduna, però, no abandona mai la lira. Fa música i poesia i la pedra no ha arribat encara al seu cor.

LA BICICLETA

2011-05-02T09:26:00.000-07:00

No importa si la bicicleta no marxa, no importa si les rodes s'han xapat i el seient ha desaparegut. No importa mentre doni llum.

Aquesta és la teva sabiesa: reutilitzes les coses, no tanques la teva ment a noves possibilitats, crees perquè creus.

Xano, xano, busco ser com tu.

COSTITX EN FLOR

2011-05-01T07:34:00.000-07:00

M'he despert de matinada amb un pes a l'estómac. No t'he volgut mirar, tot i que sabia que eres tu qui em reclamava atenció, i m'he tornat adormir. Llavors, m'has visitat en somnis. Quan he despert estava molt trista. Sense buscar, ha aparegut un full mig escrit de no sé quan. L'he llegit i he recordat que anava dirigit a tu: "...record que només veure't no vaig poder deixar de preguntar. Volia comprendre tantes coses que les paraules es barallaven dins els meus llavis i escopien incontinències. L'ambient era hostil. Pèro tu eres un element discordant dins aquell desgavell d'energies perdudes. Em vaig aferrar a la teva imatge..."

Trista, avui, m'he aferrat al cos que habita la meva llar. Estic trista, li he dit, anem a passejar?. I ell, que sempre està disposat a acompanyar les meves passes urgents, m'ha agafat la mà, m'ha besat el palmell i m'ha dit que sí. Així que he buscat la Fira més propera a casa i he trobat Costitx en flor. Mai l'havia visitada. Els veïns engalanen les seves façanes i tot el poble s'ompl de colors. I així, he trobat un pessic de pau i la grisor matinera que volia encollir-me i enclaustrar-me s'ha disolt...

MALLORCA M'AGRADA!

2011-04-30T11:44:00.000-07:00

M'agrada la seva música...

...m'agraden els seus castells...

m'agraden els seus balls...

...i els dimonis...

...però sobretot m'agrada la seva cara...